desprès de vacances

He tornat de les vacances pensant que, potser, la política catalana prendria un aire renovat, és a dir, amb noves il·lusions, noves esperances, nous reptes i nous objectius…, però, res de res, tot continua igual: els polítics catalans pidolant a Madrid engrunes per poder aprovar els pressupostos generals, els de Madrid fent veure que es preocupen de Catalunya -encara que ja sabem que s'atansen eleccions generals-, la societat civil més preocupada per arribar a final de mes i les forces de la foscor -és a dir, el PP, la COPE i companyia-, segueixen atiant odi contra tot el que faci olor de català. No ha canviat res…, o pot ser si? Penso que hi ha un fet que és diferent de quan vaig iniciar les vacances: ara tinc la certesa que Catalunya no té força per creure's que un dia pot esdevenir un estat independent. Per què ho dic? perque ha passat una cosa greu, el president de la Federación Española de Futbol ha prohibit la celebració d'un partit de la selecció catalana…, i ningú s'ha revelat contra aquesta decisió!!! el sentiment d'impotència s'ha instal·lat a casa nostra i callem -o ens queixem amb la boca petita-, per no molestar ningú. Vet aquí la trista realitat: som un poble conformats a ser esclaus de les nostres pròpies misèries i no tenim capacitat per aixecar la moral del poble oprimit. No som més que una colonia de Castella i, malgrat els intens amables de personatges com Carretero -tornar als orígens de l'independentisme-, la veu ja clàssica de Carod -un calendari que n s'el creu ningú-, i el personalisme de Mas -ara torna el pal de paller pujolista-, tothom sap que ja no són sinó paraules per entretenir la parròquia, però que generen "trempera" social, ni inciten a ningú a immolar-se per la llibartat de Catalunya. Fins i tot Montserrat ja no és més que una destinació turística per japonesos delerosos de gastar memòria de la seva targa de fotografia. No voldria ser pessimista, però el nostre futur cada vegada està més negre -adjectiu sense ànim de menysprear cap ètnia-, i cada vegada em sembla que estem més a prop de la plena colonització que no pas de l'horitzò de la llibertat. Potser és que Itaca està tant lluny que no sabem trobar el rumb que ens hi porti…, i tant mateix, mentre hi hagi un bri de foc en el cor dels qui creuen en l'utopia…

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.